En els últims anys la separació o el divorci s’han convertit en un fenomen de gran importància social en molts països. El numero de divorcis augmenta cada any i tot indica que aquest número en els anys vinents, augmentarà. Les causes de les separacions o els divorcis són diverses, però el què és evident, és que la separació familiar forma part de la realitat familiar i social.
La “Llei de Divorci” aprovada al 1981, concedia la custodia individual a un progenitor. És a dir, la guarida i custòdia era atorgada a un pare i l’altre tenia dret a un règim de visites acordades. És al 2005, al cap de 24 anys, quan es dona importància al efectes nocius de la custòdia individual per als fills. És per això que s’introdueix la Custodia Compartida, promovent d’aquesta forma un millor cura i benestar dels infants. Les obligacions del pares passen a ser compartides i el menor pot conviure amb ambdós progenitors. El 2018, el 33,8% dels divorcis inclouen la custòdia compartida en comptes de la custòdia individual, segons la INE.
La separació i el divorci són conceptes que en ocasions es poden confondre: la separació es dona quan els dos conjugues conviuen i un d’ells imposa a l’altre el tancament de la relació matrimonial, en aquesta ocasió no hi intervé cap jutge. Per contra, el divorci és la ruptura legal i definitiva del matrimoni, aquesta es fa formal a traves d’un jutge a petició d’un membre de la parella.
Fins ara s’ha parlat de la part “legal i forta”, és a dir, els pares i els jutges, però i els fills? i la part més vulnerable? I els fills? Com ho estan vivint? Per els fills aquesta situació és molt més complexa, poden aparèixer episodis de patiment, desconcert, estrès, problemes de comportament, psicològics, baix rendiment acadèmic, etc.
Estudiant i observant els resultats que es deriven dels dos tipus de custòdia, i tenint en compte les experiències dels pares i dels menors, potser la pregunta no sigui tant: Custòdia Individual o Custòdia Compartida? Sinó més aviat: Com aconseguim que els pares adquireixin les habilitats necessàries per poder conduir la millor Custòdia Compartida?
ESTUDIS SOBRE LA CUSTÒDIA COMPARTIDA
Des d’un punt de vista evolutiu tots dos progenitors tenen la capacitat per promoure una bona criança dels seus fills. Hi ha autors que han exposat que “els vincles que els nens estableixen amb els seus cuidadors principals es basen amb el contacte, els jocs, les paraules i totes aquelles interaccions que porten a terme de forma conjunta” (Aguilar, J.M. 2006). Per tant, és allò que es fa amb el nen/a no qui ho fa.
Molts estudis científics revelen que “la custòdia compartida és més beneficiosa per el benestar del menor, tant per els efectes directes sobre la seva conducta com per les emocions que genera estar amb els dos pares” (Tejeiro y Salguero, R. 2009).
Per altre banda, hi ha estudis que mostren que “els infants que han conviscut amb custòdia compartida tenen un nivell més elevat d’autoestima, autovaloració, confiança en ells mateixos i menors nivells d’excitabilitat”. (S.A. Nunan 1980).
La Organització Mundial de la Salut (OMS) a través de diversos estudis en múltiples països, afirma que “ Els nens en règim de custòdia compartida declaren nivells de satisfacció més alts que els nens que viuen en qualsevol altre règim de convivència, en excepció, de les famílies intactes”
AVANTATGES DE LA CUSTÒDIA COMPARTIDA
Segons varis autors i cerques científiques al respecte, s’ha observat que la custòdia compartida;
Cultiva el principi d’igualtat entre totes les parts.
Millora la comunicació i cordialitat entre els pares, i aquests tenen més tendència a utilitzar acords i evitar judicis.
Enrriquiment del món social, afectiu i familiar del menor, ja que aquest tindrà dues oportunitats on poder augmentar les seves habilitats i aptituds. Fet que porta a pensar en en un augment en les seves visions i construccions de la personalitat - realitat.
Es genera un bon model de rols parentals i els infants tenen més probabilitat d’aprendre a ser solidaris, compartir, resoldre els problemes mitjançant acords i respecte entre gèneres.
Permet als progenitors la mútua comprensió i compenetració davant problemes comuns, no existeix un progenitor implicat que no desconeix els problemes quotidians del menor, fent d’aquesta forma que desaparegui la figura “del visitador” del menor aliè a la seva vida diària.
Es comparteixen les carreges entre els progenitors i se’ls obliga a adoptar una visió de “conjunt” respecte l’educació i el desenvolupament del menor.
No s’obstaculitza ni s’entorpeix la relació del fill amb l’altre progenitor, perquè encara que un d’ells tendeixi a fer-ho, l’alternança impedeix que aquesta visió es consolidi.
INCONVENIENTS DE LA CUSTÒDIA COMPARTIDA
Hi ha una gran quantitat de situacions que pot fer que la custòdia compartida generi problemes:
Quan hi ha un conflicte obert entre els pares, pot portar a que cada un d’ells estableixi diferents activitats i rutines per els menors, generant així un gran sentiment de confusió i ambivalència .
El continu canvi de domicili, quan hi ha una alternança entre vivendes maternes-paternes pot influir negativament en l’estabilitat del menor quan aquests són molt petits.
Quan un dels progenitors no es capaç d’adaptar les seves decisions a les necessitats evolutives, emocionals, cognitives o acadèmiques dels seus fills.
RECULL DE PETITS CONSELLS QUE US PODEN AJUDAR
Pares en algun moment apareixerà el “Moment de Comunicar-ho” als vostres fills. Els experts recomanen que:
L’explicació que se li dona, ha d’estar adaptada a la seva edat i capacitat de comprensió.
Es necessita temps per comunicar-ho. Necessitaran temps per mirar-vos, per assimilar el què els esteu dient, temps per notar els nous pensaments i emocions que se’ls desperten, és a dir, temps per reaccionar. Doneu-los temps.
Els dos progenitors haurien d’estar presents quan es comunica la decisió.
Estigueu preparats per resoldre les preguntes i les qüestions que us demanin.
Remarqueu i expresseu el vostre amor cap a ells (des de les dues parts).
Intenteu no enganyar i exposar la realitat, sense explicar els problemes que a ells no els pertoquen.
Clarifiqueu i expliqueu-los que passarà a partir d’ara, amb això els donareu seguretat i tranquil·litat per afrontar el futur més immediat.
Comunicar-ho és el primer pas, després us queden només la resta de dies. Per poder promoure el millor benestar en tots els membres implicats, us donem uns petits consells per tal de que fer que la custòdia compartida pugui funcionar:
La solució de que el fill no es mogui de casa i siguin els pares els que viatgen amunt i avall, és una de les millors opcions, però també sabem que no és realista. És per això el què es recomanable, es que la distància entre les dues cases sigui petita. Que les cases estiguin a la vora, servirà perquè el menor es desenvolupi en un sol entorn-context, perceben estabilitat i seguretat.
Al principi es recomanable que el menor passi un temps vivint en un únic lloc i que progressivament passi temps a casa de l’altre progenitor.
S’haurien de mantenir les mateixes costums en ambdues cases. Les rutines aporten seguretat i ajuden a construir una educació en comú. Els infants es sentiran segurs si veuen que en totes les cases es menja, es va a dormir i es segueixen les mateixes regles de comportament.
Quan el fill és menor de 3 anys, és recomanable que visqui en les diferents cases però amb períodes de temps curts i amb petites alternacions, però penseu que un canvi massa brusc pot comportar sentiments d’inseguretat en edats més tempranes.
Aquestes situacions són complicades i sentir-se perdut i sobrepassat al principi són les coses més normals del món. Contar amb un psicòleg de referència per tal de poder coordinar, prendre les millors decisions i afavorir un clima de benestar per a tots, us permetrà adquirir un conjunt d’eines per a tots els diferents moments que es poden donar.
És important que les decisions d’aquests moments es prenguin amb coneixement
i tenint en compte sempre, i en primer lloc, els fills.
CARTA D'UN FILL ALS SEUS PARES
Estimats pares i mares,
El meu nom és Antonia, però des de que era petita tots m’han dit Tosia. Vull explicar-los la història de la meva família i el que em va passar quan tenia més o menys l’edat dels vostres fills. De cop, la meva família va deixar d’existir. Donada la meva curta edat, van ser moments molt difícils. En aquell moment vaig experimentar tot d’emocions negatives, estava trista, enfadada però la majoria de les vegades estava simplement atemoritzada. Em feia vergonya reconèixer davant dels meus amics que els meus pares ja no estaven junts. És per això que amb freqüència, mentia, plorava i “em tancava al meu món”. Em venien al cap un munt de preguntes: perquè passa això a la meva família? Serà culpa meva que els meus pares ja no s’estimin? Tornaré a veure al meu papa? Alguna vegada tornaré a riure sense parar?
Els meus amics em van ajudar a comprendre que a vegades els pares es separen, però no per això ells deixen d’estimar als seus fills. Desgraciadament no varen poder.me treure el sentiment de culpa, ni tampoc vaig poder de deixar de sentir enyorança, retrets o impotència.
Vull compartir amb vostès els meus sentiments d’aquells dies, perquè es més probable que ara mateix és el què estiguin experimentant els seus fills. Espero poder-los donar alguna pista sobre què pot ajudar als seus fills: comprengui, perdoni i fins i tot oblidi.
Estimats pares, intentin respectar-se mútuament, sense vostès, aquest meravellós esser que és el seu fill no existiria. Deixen de ser esposa i/o espòs, però durant la resta de les seves vides seguiran essent els PARES, les persones més importants en la vida del seu fill. Saben què esperava dels meus pares en aquests moments? Amor, seguretat, respecte, però, sobretot, esperava que m’expliquessin què és el que estava passant a casa nostre. Pregunta-li al teu fill què és el que necessita ara mateix.
BIBLIOGRAFIA
תגובות